El conflicte de l’estiba en clau comunitària
19/02/17
L’enrenou dels darrers dies al sector de l’estiba ens ha fet recordar algunes peculiaritats de la seva regulació, que no deixen de sorprendre des de l’òptica del Dret de la UE. Es tracta d’un sector que porta any i panys al marge de les regles del mercat interior i l’obligatòria adaptació del qual donarà molts maldecaps al tot just nomenat Ministre de Foment.
L’11 de desembre de 2014 el TJUE va declarar que España havia incomplit l’article 49 del TFUE (llibertad d’establiment) pel fet d’obligar les empreses estibadores que operen als ports d’interès general a (i) participar en el capital de la corresponent Sociedad Anónima de Gestión de Estibadores Portuarios (SAGEP); i (ii) recórrer preferentment a aquesta a l’hora de contractar el seu personal.
Tot plegat va començar l’any 2011, quan la Comissió va demanar explicacions a Espanya sobre el règim de l’estiba previst a la Llei de Ports de l’Estat (articles 142 y següents). Insatisfeta amb les explicacions, va decidir demandar Espanya davant el Tribunal de Justícia. La Comissió entenia que, si bé aquest règim no discriminava entre treballadors espanyols i treballadors d’altres Estats de la UE, sí restringia la llibertat d’establiment. Les empreses d’altres Estats membres havien de modificar els seus planters i règims de contractació només per poder oferir serveis portuaris de manipulació de mercaderies a Espanya.
Espanya va al·legar aleshores que calia regular l’estiba per (i) protegir els estibadors, tot garantint llur formació i seguretat; i (ii) assegurar la continuïtat, regularitat i qualitat del servei de manipulació de mercaderies. El TJUE reconegué que aquests objectius eren legítims. La legislació portuària espanyola, però, anava més enllà del que calia per assolir-los: és desproporcionar excloure tot un sector de les regles del lliure mercat. Dit això, la sentència, com gairebé totes les sentències d’incompliment, es limità a declarar la infracció. Pertocava a Espanya adoptar las mesures que calgués per acatar-la en un temps raonable.
Un any i mig més tard, la Comissió va decidir demandar novament Espanya per no haver pres aquestes mesures. Aquest cop va sol·licitar que el TJUE constatés l’incompliment de la sentència anterior i imposés una multa a Espanya per cada dia addicional d’incompliment. A dia d’avui, Espanya segueix sense complir. Nogensmenys, sembla que el Govern comença a tenir pressa, perquè la nova sentència pot estarà punt de caure i podria imposar-li un pagament diari de 134.107,20 euros, a més dels 27.522 euros, també diaris, que la Comissió reclama des del dia que va dictar-se la primera sentencia.
El sector s’ha enfilat a les barricades, i sembla difícil una solució de compromís. Sense voler entrar aquí en la delicada qüestió de quina fóra una compensació justa d’un sector que, sense cap mena de dubte, se sotmet a condicions laborals d’especial perillositat, és clar que la legislació espanyola encara vigent és indefensable en una economia de mercat.
El Govern anuncia un Decret per a aquesta setmana. Caldrà veure què hi canviarà. Sembla, però, que s’acosta el dia en què l’activitat s’integri, com qualsevulla altra, en el mercat europeu creat als anys 50… Per contribuir a l’ambient de festa, la CNMC tot just ha incoat un expedient sancionador contra sindicats i empreses d’estiba del port de Vigo.
