Tot esperant UEleen Hoats

19/11/17

El proppassat dia 19 d’octubre tinguérem l’honor de participar a la Iª Escola de Consum de les Illes Balears, que la Conselleria de Salut organitzà a la Universitat de les Illes Balears per parlar de protecció del consumidor.

Vam discutir-hi sobre “com legislar?” en una taula rodona presidida pel Director General de Consum, Francesc Dalmau, amb Sara Rodríguez Marín; el professor de Dret Civil doctor Santiago Cavanillas; i el professor de Dret Mercantil doctor Joan Franch. Al nostre entendre, avenços en les quatre àrees següents podrien millorar la protecció del consumidor:

Primer, més transparència. El Govern espanyol no té gaire tendència als esforços pedagògics, si pensem en Ajuts públics, per exemple. Dit això, ens semblaria particularment útil fer-ne en l’àmbit de la protecció dels consumidors: en gran mesura, aquests no coneixen pas llurs drets.

En opinió del doctor Cavanillas, aquests esforços també haurien d’emfasitzar que la llei està dissenyada per protegir només els consumidors de bona fe. No és pas el cas de qualsevol consumidor.

Segon, millor i, de fet, més legislació. Els codis de bona conducta potser no siguin totalment inútils – atesa la relació de poder de negociació en l’era del comerç electrònic, però, els codis de conducta només són la 2ª millor opció després de la legislació obligatòria. Les plataformes tendeixen cap a la dominància, i una empresa dominant no ha de témer danys reputacionals per infringir un codi de conducta en la mateixa mesura que qualsevol altra empresa.

Parlar de legislació també vol dir més qualitat de legislació. Per exemple, en virtut de referències creuades entre la Llei de Competència Deslleial i la Llei General de Publicitat, hom ha de considerar la publicitat sexista o xenòfoba com a pràctica deslleial en perjudici del consumidor. És un disbarat, això.

Tercer, més dissuasió. L’article 83 del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) mostra el camí per a la protecció de dades. En canvi un altre ponent del dia 19 assenyalava que les multes màximes per conductes deslleials poden ser ridícules en alguns Estats membres, com és ara Àustria (2.500 €).

L’èxit de les anàlisis coordinades de la Comissió o “escombrades” de diferents sectors segons el Reglament 2006/2004 mostra que l’incentiu d’En Burruchaga per marcar a la final del Mundial de 1986 segueix servint: sentir l’alè d’un perseguidor a la nuca.

Quart… més Europa! Quina “sorpresa” que nosaltres diguem això, oi? Una raó per suggerir-ho, però, és que alguns Estats membre interpreten malament el principi de subsidiarietat. La Disposició Final Segona, nº 3, del Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel que s’aprova el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i d’altres lleis complementàries (en breu – o, si més no, una mica més breu – “TRLGPCU”) permet a les 17 Comunitats Autònomes legislar sobre els seus articles 19 i 20, en particular sobre requisits d’informació precontractual. Més d’una ha creat obligacions que van més enllà de la Directiva 2005/29/CE. Permetre això fragmenta el mercat estatal i, per aquest mateix fet, l’EEE.

La fragmentació també afebleix la protecció del consumidor. Una Comunitat Autònoma pot regular de manera eficaç la fleca de la cantonada, però no necessàriament una gran corporació multinacional. Ja sabem que la Directiva 2005/29/CE és de màxims. Que potser convindria, però, regular segons quins aspectes de la protecció dels consumidors mitjançant un Reglament?

Des de l’òptica del consumidor, hauríem d’afegir que vam gaudir d’un dinar a l’escola hostaleria de la UIB, i que va estar superb. La propera generació de turistes a ses Illes poden estar tranquils. Nosaltres, també!