Alta Fidelitat, sota l’escrutini del TJUE (un altre cop)
15/09/17
Fa poc més d’una setmana que el TJUE va publicar la seva sentència Intel (Assumpte C-413/14 P), i el ressò ha estat majúscul. No ha d’estranyar, tenint en compte que es tracta d’avaluar la –fins fa poc– més quantiosa multa per abús de domini de la història del Dret de la Competència europeu (més de 1.000 milions d’euros…). Ara queda fins i tot curta si la comparem amb la de Google, és clar…
El cas es refereix al sistema de descomptes de fidelitat d’Intel. Descomptes que, per resumir, sia depenien de la (pràctica) exclusivitat dels adquirents de productes Intel, sia es transformaven en pagaments directes pel manteniment al magatzem només de productes Intel. El TG va dir al 2014 que la Comissió havia fet bé de sancionar Intel i que no calia avaluar les al·legacions de l’empresa sobre l’absència d’efectes de la seva pràctica, perquè es tractava, ho resumim novament, d’un abús objectiu. Això deu explicar per què la Comissió havia dedicat “només” unes… 150 planes de la seva decisió als efectes.
En qualsevol cas, la setmana passada, el TJUE va cassar la sentència i li va tornar el cas al TG. Aquest haurà de reexaminar l’assumpte i, en particular, les al·legacions d’Intel sobre els efectes de la seva pràctica.
No ens estendrem sobre els detalls, perquè ja s’han publicat diverses i molt bones anàlisis de la Sentència, de les seves possibles interpretacions i de les seves possibles derivacions en casos en curs (exemples aquí o aquí). Ens centrarem únicament en un dels aspectes que discuteix la sentència i que ens sembla especialment interessant: les presumpcions són, per definició, rebatibles. Un abús malament anomenant “objectiu” és aquell que pot, en una primera aproximació, distorsionar la competència. Coneixent-se aquesta plausibilitat prima facie, és evident que la càrrega de la prova de l’autoritat de competència s’alleugereix. No obstant, el que és realment transcendent –i aquí rau la novetat de la STJUE Intel– és que aquesta pressió probatòria no desapareix completament: la companyia dominant ha de poder al·legar i acreditar un resultat diferent en el cas concret. A l’autoritat de competència i, posteriorment, als tribunals els hi correspon examinar la plausibilitat d’aquestes explicacions i, en definitiva, avaluar si efectivament la conducta que examinen ha pogut distorsionar la competència en el cas concret (i no en una mena de pla teòric en què els descomptes de fidelitat sempre serien aptes per enfonsar els competidors).
Aquesta qüestió no només es planteja en casos d’abús. Aquesta tendència a defensar una mena d’oxímoron jurídic, consistent en la irrefutabilitat de les presumpcions, s’aprecia també en l’àmbit de l’accés a documents per part del beneficiari d’ajuts públics. Per tant, que el Tribunal digui ara, clar i català, que les presumpcions són, per definició, rebatibles, ens sembla un progres majúscul, més o menys a l’alçada de la multa que recorre Intel 🙂
