Gas Natural, defensa de la competència i competència deslleial

06/04/16

El proppassat 15 de març, el Tribunal Suprem va dictar sentència en un cas en el que es discutia la aplicació de l’article 3 de la Llei 15/2007, de 3 de juliol, de Defensa de la Competència (LDC). Al igual que va fer l’Audiència Nacional en primera instància, el Tribunal Suprem ve a confirmar la sanció de 2,65 milions d’euros que l’extinta Comissió Nacional de la Competència (CNC) va imposar al juliol de 2011 a Gas Natural Comercial SDG, S.A., per actes de competència deslleial (Expedient S/0184/09, ATR Gas Natural).

La CNC havia apreciat la infracció de l’article 3 LDC per una campanya informativa entre maig i setembre de 2009. Gas Natural Comercial havia enviat cartes a clients criticant les visites domiciliaries d’altres companyies comercialitzadores i afirmant que, en contra del que s’hagués pogut dir en aquestes visites, no es feia pas responsable del servei. A més, es desvinculava expressament d’aquells competidors i recomanava adoptar una seguit de precaucions per a mantenir “les màximes garanties de servei, confort i tranquil·litat” en la prestació del servei.

El Tribunal Suprem va avalar l’anàlisi de la CNC i de l’Audiència Nacional, que els termes de les cartes eren contraris als articles 5, 9 i 10 de la Llei 3/1991, de 10 de gener, de Competència Deslleial (LCD) perquè constituïen actes d’engany, denigració i comparació. Les cartes desqualificaven els comercialitzadors competidors, desacreditant els seus serveis, suggerint que canviar de comercialitzador era arriscat i realitzant afirmacions que no eren del tot certes (com ara que la societat no avalava el servei comercialitzat per d’altres companyies… cosa que pertocava a una altra societat del mateix grup – Gas Natural Distribución SDG, S.A.). A més, contràriament al que Gas Natural Comercial va al·legar en la seva defensa, res no indicava que la campanya informativa respongués realment a queixes rebudes dels consumidors, donat que es va llençar molt després de les queixes.

L’afectació de l’interès públic, requisit d’una infracció de l’article 3 LDC, es deriva de (i) l’al·lusió a tots els competidors del mercat; (ii) l’afectació massiva de consumidors per l’enviament de cinc milions de cartes; (iii) el fet que Gas Natural, per haver estat el monopolista històric dels serveis de distribució i comercialització de gas, manté una posició de domini en ambdós mercats i (iv) l’obstacle al procés de liberalització del mercat de comercialització de gas natural i a la competència efectiva en el mateix.

Per tant, la posició de domini de Gas Natural no va implicar per sí mateixa que els seus actes deslleials en constituïssin també un abús ni infringissin automàticament l’article 3 LDC. I es que, com va establir la sentència del Tribunal Suprem de 20 de juny de 2006 (tot anul·lant una sanció de l’extint Tribunal de Defensa de la Competència a Telefónica), ni qualsevulla conducta deslleial d’una empresa dominant és abusiva ni, inversament, l’aplicació de l’article 3 LDC requereix una posició de domini. Essent tan indeterminat el requisit legal de l’afectació a l’interès públic, no és gaire estrany que les autoritats de competència acostumin a centrar els seus esforços en esquivar l’aplicació de l’article 3 LDC (com a mostra, aquest botó). Celebrem joiosament que el Tribunal Suprem hagi ratificat una excepció a aquest costum.