Trending topic: #EconomiaCol·laborativa
17/03/16
Fa mesos (fins i tot alguns anys) que els reguladors s’interessen pels nous models de negoci basats en l’economia col·laborativa. Administracions locals, regionals i sectorials es mostren especialment interessades per aquest sector, atesa la incidència que està tenint, per exemple, en qüestions de convivència ciutadana, regulació sectorial i normativa laboral, per citar-ne només les més evidents. Els beneficis de l’economia col·laborativa se suposa que són múltiples i moltes són les notícies de premsa que li atribueixen un paper ben digne en l’alleugeriment de la crisi al nostre país. Les externalitats (negatives), però, també semblen especialment punyents, com a conseqüència de les dimensions que ha adquirit el fenomen. Les plataformes tecnològiques que ofereixen serveis d’intermediació basen el seu èxit en els efectes de xarxa a nivell transnacional i és ben evident que han assolit el seu objectiu en un temps rècord.
La pregunta, doncs, s’imposa: cal regular? I, en l’afirmativa, qui? i fins a on? Vegem una petita mostra de les novetats més recents a aquest respecte.
Les autoritats de competència espanyoles mostren especial interès per aquest assumpte. Així, per exemple, la CNMC ha impugnat recentment algunes ordenances que, al seu parer, es passen de la ratlla protegint activitats preexistents. També la CNMC publicà la setmana passada les Conclusions Preliminars del seu Estudi sobre els nous models de prestació de serveis i l’economia col·laborativa. Fenomen que ella mateixa qualifica de transversal i heterogeni, amb particular incidència, però, en els sectors de l’allotjament i el transport. L’autoritat espanyola defensa una regulació conforme amb els principis de regulació econòmica eficient, tot recomanant a les administracions que, en primer lloc, analitzin si la regulació hi és realment necessària i, si fos el cas, intentin evitar la consolidació i/o l’augment de barreres d’entrada.
L’ACCo també és activa en aquest àmbit i s’ha pronunciat, per exemple, sobre el projecte de Decret català que incidirà en la regulació dels habitatges d’ús turístic (HUTs) i sobre la moratòria a la ciutat de Barcelona, vigent des de juliol de 2015 i prorrogada per un any tot just fa uns dies.
A l’altra vora del riu topem amb les administracions locals i llurs competències urbanístiques. L’ordenació del territori és una competència eminentment local i Barcelona, per exemple, sembla tenir-ho ben clar i no esporuguir amb les recomanacions de les autoritats de competència sobre com organitzar la ciutat. El Pla Especial Urbanístic per a la regulació dels establiments d’Allotjament Turístic (PEUAT) també ha vist la llum aquesta darrera setmana i ara mateix és en període d’informació pública. L’Ajuntament proposa un regulació per zones, tot incloent, pel que fa a les més saturades (molt especialment: Ciutat Vella i l’Eixample), mesures per garantir el “decreixement natural” de l’oferta. La “barrera d’entrada” és òbvia, però és justificada? La resposta depèn, avui per avui, de l’interlocutor.
A Brusel·les també els interessa aquesta qüestió. La Comissió Europea ha inclòs entre les seves prioritats una Agenda Europea sobre l’Economia Col·laborativa. DG GROWTH (i) va llançar al setembre de 2015 una consulta pública, els resultats preliminars de la qual va publicar al gener de 2016; i (ii) ha encarregat 3 estudis (un d’ells a Rating Legis 🙂 ) que serviran de base per a un informe que hauria de veure la llum aquesta primavera. Joanna Drake, cap de l’equip de DG GROWTH encarregat d’aquest tema, va dir fa poc a Barcelona, en un acte del Consell Català del Moviment Europeu, que ara per ara la idea de la Comissió no és pas proposar mesures legislatives per a aquests nous models de negoci, sinó interpretar com se’ls hi ha d’aplicar la regulació existent. La tècnica del soft law serà aparentment l’escollida. Caldrà veure si és efectiva.
