Marrons glacés

04/06/15

Ara que ha començat la temporada de bany a les nostres platges, recordem una resolució refrescant que va adoptar l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCo) l’estiu passat.

L’ 1-3-2012, Grupo Kalise Menorquina, S.A., un fabricant de gelats, havia denunciat (i) l’IMPJB, el servei municipal de gestió de parcs, jardins i platges de Barcelona, per haver concedit a Unilever España, S.A. (“Unilever”) drets exlusius de subministrar a les seves 17 guinguetes de platja i de vendre-hi gelats de la seva marca; i (ii) Unilever per practicar preus abusius en aquestes guinguetes.

L’IMPJB havia tret a concurs aquests drets l’any 1999 i novament  l’any 2006. El concurs abraçava les 17 guinguetes durant un periode de fins a 7 anys, i només s’admetien ofertes d’empreses amb una quota de mercat superior al 30%. Un cop adjudicat el concurs, l’IMPJB prohibí als concessionaris de les seves guinguetes recórrer a d’altres distribuïdors que no fossin Unilever i vendre-hi d’altres marques que no fos la seva.

La Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC) va fer dues observacions. La primera, que els concursos són expressió del ius imperii (sic) de l’IMPJB; i (ii) que el mercat geogràfic rellevant incloïa uns 750 punts de venda de gelat censats als voltants de la platja.

En la resolució, l’ACCo defineix un mercat de 17 guinguetes de platja; diu que l’IMPJB va actuar per motius purament comercials, és a dir, per maximitzar beneficis en les seves guinguetes); constata un abús continuat des de 2006, consistent en restringir la competència tant entre marques (atesa l’exclusivitat de marca) com intra-marca (mitjançant la distribució exclusiva a les guinguetes); afegeix com a circumstància agreujant la possibilitat de rescindir els contractes als concessionaris que no respectessin l’exclusivitat d’Unilever; i infligeix a l’IMPJB una multa de 100.000€.

En canvi, l’ACCo confirma que els preus d’Unilever no difereixen dels preus de mercat i ni tan sols s’acosten als preus de venda màxims que els contractes de concessió de les guinguetes imposen a llurs titulars.

Tant l’IMPJB com la CNMC (!) han recorregut la resolució de l’ACCo, la qual cosa ens inspira si més no quatre reflexions:

La primera reflexió és sobre com l’ACCo defineix el mercat rellevant, que recorda vagament la saga Masterfoods de la Comissió Europea fa un quart de segle: l’expedient IMPJB tracta del grup Unilever i del producte que aleshores rebé el famós nom de “gelats de consum per impuls”. Aquest expedient, però, gira al voltant del mercat geogràfic. Lamentablement, l’ACCo només cita un motiu per definir un mercat de disset guinguetes: “probablement  no  tots  els establiments continguts en el dit llistat constituirien una alternativa viable, des del punt  de  vista  de  la  demanda,  a  l’adquisició  de  productes  en  una guingueta de platja.”

La segona reflexió es refereix a la restricció de la competència. És clar que una exclusivitat durant set anys excedeix els cinc que preveu el REC sobre restriccions verticals. També és cert que en els plecs del concurs l’IMPJB excloïa els fabricants la quoat de mercat dels quals fos inferior a un 30%… malgrat que no sapiguem de quin mercat. Una dada interessant és que un estudi de mercat de 2014 va atribuir quotes de mercat inferiors a un 30% tant a Unilever (!) com a l’altre gran fabricant espanyol, Helados y Postres, S.A., que pertany al grup Nestlé. Només Unilever, amb seu a prop de Barcelona, s’acosta a aquell 30%.

Nogensmenys, la veritable sorpresa és que l’ACCo no diu ni un mot de l’impacte econòmic de la restricció. És clar que la considera apreciable, atès que defineix un mercat monopolístic i hi aplica l’article 2 de la LDC. Dit això, de debò cal considerar una exclusivitat a 17 de les nombroses guinguetes de l’IMPJB com a infracció molt greu només perquè l’article 62.4.b) de la LDC ho preveu així quan l’abús “sigui comès per una empresa que operi en un mercat recentment liberalitzat, tingui una quota de mercat propera al monopoli o gaudeixi de drets especials o exclusius”?

La tercera reflexió gira al voltant de la dissuasió. Malgrat el creixement del turisme, la majoria dels qui anem a la platja som barcelonins i, a diferència d’altres ciutadans de la Unió en d’altres contrades de la Mediterrània (pel que sembla), paguem els nostres impostos. Aquests contribuents pagàvem, doncs, preus de mercat pels gelats que, per impuls, compràvem a les guinguetes de platja. Ara hem de fer-nos càrrec d’una multa de 100.000€ infligida a la gestora municipal de parcs i jardins barcelonins. Qui s’està dissuadint de fer què? Tal vegada l’ACCo hauria d’haver-se limitat a aplicar l’article 63.2 de la LDC, tot multant el director de l’IMPJB fins a 60.000€. O potser caldria que el legisador, conscient dels impulsos de comprar gelat, escoltés el nostre savi amic i Conseller Auditor de la Comissió:  “Les penes de presó són un mitjà de dissuasió molt efectiu”…

Aleshores, i la quarta reflexió? Bé, doncs es tracta més aviat d’un reflex, el del sol damunt les ones que arriben tranquil·les a les platges de Barcelona, que us convidem a visitar. Ones que, per cert, no se veuen pas des de les cel·les de la nostra presó municipal.